HABITAR LA CASA

La casa, actualment, és només l'anamorfosi d'un llindar (1).
En una societat en xarxa, la nova configuració dels espais públics i privats afecta, de manera especial, les dones, com a habitants històriques de l'esfera domèstica. Les noves possibilitats de la màquina per travessar la paret-pantalla cap a l'espai públic (i viceversa) encoratgen a fer un ús emancipador de la tecnologia i fan possible una desubicació de la feina, l'educació i les relacions personals (teletreball, teleformació, telepresència). Aquesta possibilitat, però, augmenta també els riscos de reclusió de la dona a l'espai domèstic i la seva perpetuació en la invisibilitat. Igualment, la possibilitat que l'espai públic arribi a la llar també permet que el que és privat es faci públic. Les històries, les experiències i la memòria domèstiques deixen de ser privades. El caràcter no unívoc de la xarxa facilita que la dona espectadora deixi de ser-ho i esdevingui també productora i distribuïdora d'informació i creadora de dispositius on la història pugui forjar-se. Pensem que la xarxa facilita la funció central constitutiva de les pràctiques artístiques, tal com assenyala Guattari, i això no consisteix a narrar històries, sinó a crear dispositius on la història es pugui forjar (2).